El árbol del bien y del mal

Grup 1: Marta Bretones, Miriam Camacho, Virginia Mendez, Sonia Lopez, Esther Gubianas, Ana Espejo

EL ÁRBOL DEL BIEN Y DEL MAL (Grup 1)

La novel·la de José Manuel Esteve narra la dura infància d’un nen a l’època de l’Espanya franquista. Escolaritzat en una institució religiosa, Pablo Campos passa la seva infantesa lluitant contra els capellans de l’escola on estudia. En ella el protagonista de la novel·la experimenta una maduració forçosa, essent aquesta l’única manera de sobreviure a les metodologies i a les pràctiques de la pedagogia tradicional vigent a l’època.

Així doncs, el següents punts destaquen per la seva importància i rellevància en la novel·la, ja que reflecteixen la Pedagogia Tradicional repressiva tractada en aquest llibre.

1. Disciplina i ordre mitjançant el càstig físic i psicològic, així com la ridiculització i la humiliació. Posició del mestre davant l’alumne.

La disciplina impartida pels professors de l’escola està basada en el càstig físic i la humiliació dels alumnes. El professor utilitza mètodes molt durs per a corregir els alumnes d’acord amb els ideals establerts per l’època, amb el ferma objectiu de modelar-los segons el que l’escola i la societat vol aconseguir d’ells. Els càstigs solien ser sobretot físics, incloent bufetades, cops de peu, colpejar als alumnes amb vares de fusta i, fins i tot, donar-los molts cops i fer-los sang. Un bon exemple de la novel·la és el cas del professor don Joaquin, el qual apallissa sense escrúpols i davant de classe a l’alumne Peñarroya. Amb l’ús d’aquests mètodes disciplinaris, els professors aconsegueixen inculcar por als seus alumnes i, d’aquesta manera, els  dominen. No obstant, al llibre surten diversos moments en els quals els alumnes es revelen o miren de fer-ho. El cas més destacable és el de l’alumne Peñarroya. Aquest, idea un pla per tal de que els cops de fusta als dits que rebien dels professors no fessin mal. Així doncs, en el moment en què rebien el cop als dits, la regla de fusta es partia, tot propiciant que el professor s’empipés molt més. Don Joaquín doncs, colpeja al seu alumne fins l’extrem de fer- li sagnar i, en conseqüència d'això, tant  Peñarroya com la resta dels alumnes acaben acceptant que no hi ha escapatòria ni rebel·lia possible. I així és com acaben acceptant com a normal els durs càstigs físics dels capellans.

Tanmateix, en l'època reflectida en el llibre els alumnes no tenen la possibilitat de demanar ajuda als pares, ja que el càstig físic estava contemplat com a una cosa normal i poca gent qüestionava l'autoritat d'un mestre a l'hora d'educar als nens.

D'altra banda, un altre tipus de càstig impartit pels professors i responsables de les escoles és el de la humiliació pública. En el “Árbol del bien y del mal” surten reflectits diversos moments en els quals s'imparteix aquest tipus de càstig. Prenent com a exemple a l’alumne Peñarroya, en un moment donat el professor passa revista d'higiene als seus alumnes i, com aquest no arriba al que ha de ser una correcta higiene, el capellà es burla d 'ell públicament davant de tota la classe, instant als demés companys a fer-ho també.

Una de les més greus conseqüències que aquest tipus de càstig provoquen, és la de potenciar el sentiment d' inferioritat i inseguretat als nens, tot fent-los actuar contínuament amb por a rebre aquest tipus de càstig psicològic. Alhora, el fet que els professors instin als alumnes a burlar-se dels altres, potencia també la insolidaritat mútua i no els ajuda a l'hora de poder socialitzar-se correctament entre ells.

Aquest tipus de càstigs són propis de la pedagogia tradicional repressiva, una de les disciplines predominants en l'època franquista en la qual es pretenia formar persones homogènies. És a dir, que totes elles sortissin sabent el mateix i sense possibilitat de crítica o de reflexió. El que es pretenia era que els alumnes adquirissin allò que l'escola i la societat del moment estipulaven com a correcte, i gairebé totes les temàtiques o matèries impartides a l'escola giraven entorn dels dos grans temes del moment: la religió i la pàtria.

Per poder obtenir resultats favorables, la disciplina del càstig era contemplada com la més apropiada per modelar als nens.

La diferència entre la pedagogia tradicional preventiva i la repressiva és, que mentre la última empra el càstig físic quan es creu necessari, la preventiva exposa prèviament als alumnes les conseqüències de saltar-se les normes establertes.

2. Memorització de conceptes com a mètode d’aprenentatge.

Els mètode d’aprenentatge que es dóna en el llibre és majoritàriament l’aprenentatge memorístic. Aquest es caracteritza pel fet que els alumnes aprenen  de memòria el contingut dels llibres o els apunts del professor, sense oportunitat d’entendre-ho. Tanmateix, el mètode d’avaluació d’aquest aprenentatge eren les preguntes en veu alta a classe o amb un examen en el qual els alumnes havien de vesar tot el que havien memoritzat dels llibres.

La imposició dels continguts sense raonament lògic es feia a través de breus explicacions o mitjançant la lectura dels temaris, on els alumnes no tenien dret ni a qüestionar aquells conceptes que els hi explicaven ni a raonar sobre aquests. En cap moment els alumnes realitzaven activitats d’experimentació sobre l’entorn natural o allò que tenien al seu voltant, ni participaven de forma dinàmica en les activitats. L’única assignatura que feien a través de la pràctica era la gimnàstica. Aquesta visió educativa esmentada anteriorment es contraposa, per exemple, al model natural de Célestin Freinet. Aquest diu que el infant ha de ser capaç de desenvolupar-se a través de l’experimentació, la pràctica, el treball amb l’entorn i la llibertat per a expressar els seus sentiments, pensaments, interessos, etc. Tanmateix, la pedagogia tradicional també es contraposa a la pedagogia activa. Aquesta pedagogia activa pretén que el nen adquireixi coneixements a traves de la participació en les activitat de forma grupal i individual,  i no pas a través de la memorització de conceptes. En quest tipus de pedagogia l’objectiu és que el infant es desenvolupi i creixi com a persona lliure, tot creant el seus propis pensaments i reflexions sobre les qüestions de la vida i la societat que els envolta i tenint una sèrie de criteris propis.

3. Ideologia religiosa i franquista imposada per l’escola.

Les idees religioses de l’època es basaven en la promoció de la por. D’aquesta manera, es pretenia tenir als alumnes sota clau de possibles accions morals incorrectes o impures.

A la pedagogia tradicional, contemplaven el nen com a un ésser pervers, corrupte i salvatge. Per aquest motiu, es creia que la religió era l’única solució per poder salvar l’ànima d’aquests nens. Així doncs, els capellans atemorien els infants amb falses històries per aconseguir allunyar-los d’allò que estava malament o era pecat. En la novel·la, trobem escenes on els capellans explicaven o mostraven històries amb l’objectiu d’inculcar la por als alumnes:

“…La escena de la muerte – según el gusto de la época- estaba dispuesta para provocar el llanto del público. La tensión acumulada a lo largo de la película, combinada con el horror y la repugnancia de la lepra, chocaban con fuerza contra la serena resignación del misionero que entregaba su alma en una dulce plegaria. La conclusión era evidente: ante la lepra, Dios era el único refugio, y la oración, la única respuesta…

Hasta aquel día no recuerdo haber sido aprensivo, ni haberle dado vueltas a la posibilidad de enfermar.”

D’altre banda, no tota matèria d’estudi  criticava i anul·lava qualsevol punt de vista diferent al del franquisme. Els mestres, només volien escoltar allò que els hi interessava independentment de si l’alumne estava aprenent o no. A continuació, copiaré una cita del llibre en la que es veu molt clarament el tipus d’educació que impartien aquests mestres:

“Así, la lección primera, en lugar de comenzar por la prehistoria, se titulaba: La Patria. Decía lo siguiente:

España es nuestra patria… Para apreciar debidamente la hermosura de esta Patria y la dicha de haber nacido españoles, hemos de estudiar con todo entusiasmo la Historia de España…Es historia hermosísima, llena de acontecimientos gloriosos…

…Por si acaso las intenciones no habían quedado suficientemente claras a lo largo del texto, el libro de Historia concluía con un epílogo buenísimo, lejos de cualquier pretensión de disimulo:

Al terminar, estudiante español, la lectura de este libro, amas más a nuestra Patria que antes. Si así no fuese, habría para tenerte compasión; o serías mal estudiante o carecerías de otras cualidades señeras…

… Las intenciones del autor estaban claras: al acabar de leer aquel libro sólo podían quedar dos opciones: pensar como el autor, o ser un imbécil integral al que había que compadecer.”

Com ja explica el protagonista Pablo Campos en aquest llibre, les idees eren clares: si no es compartia la ideologia Franquista, això volia dir que no eres gaire intel·ligent i, per tant, es rebutjava completament qualsevol idea que no estigues d’acord amb aquesta ideologia.

Com a conclusió podem dir que “El árbol del bien y del mal” reflecteix doncs, les pràctiques i els mètodes que empraven les escoles de caire religiós a l’època franquista. Per últim, els membres d’aquest grup volem recomanar als nostres companys de classe aquesta novel·la, ja que nosaltres hem gaudit molt amb ella.

Grup 2: Rocio Perez, Anaïs Aguirre, Lucia Pradas, Sandra Gomez, Victoria Vélez, Alejandra Verdera  

EL ÁRBOL DEL BIEN Y DEL MAL 2

Aquest llibre “El árbol del bien y del mal” de José Manuel Esteve, es desenvolupa a l’època franquista, en l’Espanya de la dècada dels 50. A les escoles s’incorporen poemes i escrits (el més patriòtics possibles) i, cada matí quan els nens entraven a l’escola alçaven la bandera i cantaven cançons feixistes.

 La pedagogia típica d’aquesta època era la Tradicional i  amb aquest llibre s’evidencien molt bé tots els trets d’aquesta pedagogia, ja que en “El árbol del bien y del mal”, un home, en Pablo, explica la seva experiència de quan va viure a l’època franquista i de com va viure de ben a prop aquesta pedagogia purament Tradicional a l’escola.
El professor a l’escola és un ser autoritari, es presenta com a un figura omnipotent, el qual mereix respecte absolut, tota la veritat la té ell i ningú es pot atrevir a contradir-lo en cap cas i, ni tan sols,  qüestionar-lo. Aquesta superioritat es veu reforçada amb la utilització, per part del mestre, de la tarima a l’aula.
L’alumne, en canvi, és concebut com a un ser passiu, un ser que només ha d’escoltar, callar i intervenir quan li demani el mestre i sempre amb respecte.
La relació entre aquests és quasi inexistent, unidireccional del mestre cap a l’alumne. El mestre només es preocupa de transmetre uns continguts i en què els resultats d’aquests siguin exitosos, no en altres factors que avui en dia es tenen en compte en l’educació, com el procés, l’actitud, valors, etc. Això es veu reflectit en un fragment del llibre on el professor li diu a un alumne “...Nosotros estamos aqui para valorar su estudio, no sus actividades con las cajas...” . Aquesta cita fa referència a un nen que combina els seus estudis amb el treball, ja que ajuda als seus pares a la feina, en una botiga de fruites i hortalisses, degut a la situació econòmica de l’època. Però el mestre no té en compte la part afectiva-emocional i els valors de l’alumne.
El mètode d’aprenentatge utilitzat pel professor és la memorització dels continguts per tal d’aprendre. A aquest només l’interessa  que els alumnes es memoritzin els continguts que ell ensenya a base de repetició i memorització, sense donar llibertat a què els nens es qüestionin coses, a què puguin resoldre el  seus dubtes, etc. Els nens no racionalitzen allò que estan aprenent i no estableixen relacions entre allò après anteriorment amb els continguts nous.
Una altra de les característiques de la pedagogia Tradicional, que queda reflectida en el llibre, és la utilització del càstig com a mètode per corregir conductes “inadequades” a classe i que interferien en el funcionament d’aquesta. El mestre provoca en els alumnes por. Aquests no es poden moure amb llibertat, no poden riure, no interactuen  amb els altres companys i no poden fer ni un mínim soroll dins de l’aula, ja que estan en constant situació de pànic i nervis davant del professor. En la lectura trobem un episodi on Don Joaquin aplica un càstig a un company de Pablo només per haver deixat caure un llapis a terra. Això va molestar l’ambient d’estudi de la classe. Don Joaquin és un clar exemple de professor que aplica el càstig físic com a mètode de control i, fins i tot, torturava amb mètodes com per exemple “la cadira elèctrica” i “la pesseta”.  El mètode de la cadira elèctrica consisteix en què el nen s’ha de recolzar a la paret i s’ha d’imaginar que està assegut sobre una cadira i s’ha de mantenir així durant una estona molt llarga. El mètode de la pesseta, en canvi, consisteix en què el nen ha de sostenir una pesseta en la paret només amb el nas; els peus han d’estar separats de la paret i no es pot donar suport ni amb la barbeta ni amb el front.
Creiem que el mestre no només castigava  per mantenir l’ordre i el control, sinó també, per a deixar clar qui manava i qui era l’autoritat.
En la pedagogia Tradicional també  s’utilitzava la humiliació i la ridiculització per part dels professors cap als alumnes, cosa que aconseguia que els alumnes se sentissin inferiors dels professors. Un exemple d’això és quan Peñarroya (el nen que treballa a la botiga dels seus pares) arriba  a classe, després d’haver-se aixecat molt aviat per anar a ajudar als seus pares a treballar, amb la samarreta una mica bruta per haver carregat capses de fruites i verdures, i el mestre li diu “...¡Peñarroya, usted es incorregible! Es usted un guarro. Salga al centro de la clase. – El pobre salía siempre avergonzado -. (...) ¿Que opinan de la higiene de Peñarroya? – preguntó mirando a la clase con una sonrisa, mientras señalaba al encausado con la palma de la mano abierta, como si brindara su muerte al tendido. …”
Per altra banda, a l’escola Tradicional es veu, com a base de l’educació, la importància de la religió. Els professors, majoritàriament, són frares i el què es vol en l’alumne és que se n’adoni que està ple de pecat i això ha de canviar al llarg de l’etapa escolar, per així arribar a poder formar part de la societat en la que es troben, però lliures de pecat. Per tant, els professors el què volien era purificar l’ànima (com els antics filòsofs grecs).
Un fet característic on es veu reflectit aquest tema és el fet que el professor està situat damunt d’una tarima, més alt que els alumnes, i això es devia a què estant més amunt, s’estava també més a prop de Déu.
Per últim, la dona queda absolutament apartada de les vides dels nois que assisteixen a l’escola. Les escoles es separaven en escoles de nois i escoles de noies.
En un episodi del llibre els alumnes marxen d’excursió. En aquesta, coincideixen amb unes noies que estan tranquil·lament prenent el sol a la platja. Els nois, veuen a aquestes noies com a una cosa surrealista (aquelles corbes, aquells cossos destapats...). Els professors, en canvi, es prenen la situació com a un escàndol.
“- Aquellas escenas me iniciaron en la crítica a las leyendas de mi infancia, con las que habían construido una barrera de maldad en torno a la mujer- #”.
A mode de conclusió, pensem que és un llibre molt encertat per a treballar la Pedagogia Tradicional, ja que és una novel·la que narra molt bé les diferents situacions per les quals passen en Pablo i els seus companys de classe.
Així que, si algun company/a de la nostra classe s’anima a llegir-lo només ha de demanar-lo! Totes nosaltres el recomanem!

                                                 (Imatge d'una aula d'Escola Tradicional)